Aquest any és l’Any Rodoreda. Crec que això ja ho sap tothom, perquè s’han succeït les notícies tant als diaris com a la televisió sobre aquest any temàtic.  S’han reeeditat les obres d’aquesta gran escriptora, s’ha portat La Plaça del diamant al teatre, s’han fet adaptacions delos seus contes per a nenes, etc… és a dir, s’ha fet negoci+negoci+negoci i merchandising+merchandising+merchandising.

Deuen donar bon resultat aquests anys temàtics perquè ja fa uns quants anys que s’arrossega aquesta moda. Crec que el primer va ser l’Any Quixot, després l’any Mozart, l’Any Picasso i aquest el Rodoreda… i segur que me’n deixo molts! és la moda de celebrar-ho tot i aprofitar-ho per fer negoci.

A mi personalment em sap greu que s’hagi fet el mateix amb una de les meves escriptores preferides, Mercè Rodoreda.  La vaig descobrir gràcies a la professora de llengua catalana de 1r de BUP, que va incloure Jardí vora el mar com a lectura obligatòria i Aloma com a lectura optativa.

Aquests dues primeres lectures em van obrir la porta al món Rodoreda, que em va enganxar des del primer moment, els seus personatges, el món que recreava i també la tristor. Vaig descobrir que la meva àvia tenia moltes d’aquestes novel·les i les vaig anar llegint poc a poc. Recordo la olor a resclosit dels llibres, aquelles edicions de Club editor amb la coberta de color groc i negra.. Les reedicions actuals per mi no tenen la mateixa màgia, manies de bibliotecària?

Fa poc quan la meva àvia va deixar el seu pis vaig intentar recuperar aquestes edicions però algú ja les havia llençat… Hi ha gent que pot tenir molts diners, una posició social important (o això creuen) però que mai tindran ni cultura ni sensibilitat… Ara que tinc casa pròpia, prometo buscar aquestes edicions al mercat de Sant Antoni, als Encants o al carrer Canuda en alguna llibreria de vell.

Em van agradar especialment El Carrer de les Camèlies, Mirall Trencat i Jardí Vora el mar. I em va inquietar La Mort i la primavera, llibre que no vaig acabar d’entendre mai, i que anys més tard he descobert que és una obra incompleta.

Bé, espero que aquest any Rodoreda a part de generar negoci, també hagi servit per donar a conèixer una de les grans escriptores catalanes. Jo esperaré l’any vinent o potser l’altre per rellegir El Carrer de les Camèlies i Jardí vora el Mar.

Aquests dies començo a notar la febre de les vacances. Sembla que els últims ponts ens han obert a tots les ganes de que arribin les vacances.

Aquest matí quan esmorzava he vist a la Mirada Crítica de T5 que ara el que és un xollo és viatjar a NY. Amb la baixada del dòlar hi ha molta gent que viatja a NY per anar de compres. Qui no té un bolso Prada per 20€ és perquè no vol. I jo que em conformo amb un bolso de la cadena MSK pel mateix preu!

Demà és dia post-pont pels que treballem a Barcelona i durant l’esmorzar haurem d’aguantar alguna que altre conversa de “viatgets”. Sempre hi ha algú que trobo unes ofertes increíbles de vols d’avió o hotels. Jo sempre que ho intento se’m disparen els preus per equipatge o amb les tasses finals… I tots els viatges que he fet han estat a preus normals, cap superoferta! I no serà perquè no ho he intentat!

Per aquest estiu em demano un viatge a Turquia. Ahir llegint el suplement Plaers del diari Avui me’n van agafar moltes ganes! Veint les fotografies d’Éfeso crec que si hi vaig potser m’emocionaré més que quan vaig arribar al centre de Roma i vaig veure el circ màxim. Si la crisi econòmica i la hipoteca ens ho permet ho intentarem i sinó, l’any vinent. Per si de cas, sempre ens quedaran les platges de Begur i les ruïnes d’Empúries. 

Em quedo amb la conclusió de que no  hi ha crisi econòmica per molts i que els que ens hem quedat a casa aquests últims ponts és perquè no hem sabut trobar cap ganga. Hauré de continuar provant sort buscant a l’Atrapalo, LastMinute o amb Ryanair! Jo per si de cas ja m’he subscrit als butlletins de les companyies àrees i d’algun portal de viatges, potser algun dia puc ser jo la que trobi una gran oportunitat.. Potser per aquest estiu?

Sento a la ràdio una cançó de la banda sonora de Dirty Dancing i això em fa recordar que l’altre dia vaig llegir al diari que Patrick Swayze, protagonista de la peli, pateix un càncer de pàncrees i està molt greu. Ostres, un mite de la meva infantesa està a punt de morir! Serà que m’estic fent vella?? Ens deu passar a molts dels que rondem els 30..

Feia 5è d’EGB quan vaig veure la peli per primer cop. Em va agradar des del principi i cada tarda quan arribava a casa la mirava. Em sabia tots el diàlegs i assajava davant del televisió les escenes de ball. Tenia unes quantes escenes preferides: la del llac i sobretot el final amb el famós “No dejaré que nadie te arrincone”.

Per reis vaig demanar la banda sonora i me la van portar! Encara tinc el vinil a casa els meus pares. Cantava les cançons intentant entendre les lletres en anglès! Encara m’agraden moltes de les cançons de la banda sonora: Hungry Eyes, The Time of my life, She’s like the wind…

De tant en tant és bo fer memòria de les cançons que t’han acompanyat al llarg de la vida.  Amb la melodia, la lletra de la cançó, tires enrere i sembla que el temps no hagi passat.

“Ara tinc la cara cremada pel vent, però tinc els teus poemes escrits a la meva pell. Si un dia ens fan falta no pateixis, no els oblidaré. I si un dia ens fan falta no pateixis, els porto escrits a la pell”